Educació (I)

La interrupción, la incoherencia, la sorpresa
son las condiciones habituales de nuestra vida.
Se han convertido incluso en necesidades
reales para muchas personas, cuyas mentes
sólo se alimentan […] de cambios súbitos y de
estímulos permanentemente renovados […] Ya
no toleramos nada que dure. Ya no sabemos
cómo hacer para lograr que el aburrimiento dé
fruto.
Entonces, todo el tema se reduce a esta
pregunta: ¿la mente humana puede dominar lo
que la mente humana ha creado?
Paul Valéry

Procurar no acostumar-se a cap pràctica provisional; no deixar-se encadenar al llegat del passat; portar posada la identitat com qui vesteix camises que es poden canviar quan passen de moda; riure-se’n de les lliçons apreses i menysprear allò que sabies fer sense inhibicions ni remordiments: totes aquestes actituds s’estan convertint en els trets distintius de la línia de conducta de la modernitat liquida, i en els atributs de la racionalitat que caracteritza aquesta època. La cultura de la modernitat líquida ja no fomenta l’afany d’aprendre i acumular, com les cultures descrites en les cròniques d’historiadors. Més aviat sembla una cultura del distanciament, de la discontinuïtat i del oblit.
En aquest llibret de poc més de quaranta pàgines Zygmunt Bauman, sociòleg polonès, adscrit a la corrent del Postmodernisme, sintetitza amb gran intuïció el paper de la educació en la societat de consum del segle XXI, identificant la transformació que ha sofert en els últims anys, abandonant la noció del coneixement de la veritat útil per a tota la vida i substituint-lo per el coneixement de “usar y tirar”, vàlid mentre no es digui el contrari i d’utilitat momentània.

Abans d’entrar a analitzar l’article hauríem de definir el concepte Modernitat Liquida, terme adoptat per el propi Bauman. Aquest fa referència al trànsit d’una modernitat solida a una altre flexible, voluble, fràgil, a on ja no hi tenen cabuda els referents del passat. En paraules del propi Bauman: “En un mundo volátil como el de la modernidad líquida, en el cual casi ninguna estructura conserva su forma de tiempo suficiente para garantizar alguna confianza y cristalizarse en una responsabilidad a largo plazo, andar es mejor que estar sentado, correr es mejor que andar y hacer surf es mejor que correr ”. Es a dir, en el nostre món de canvi instantani i erràtic, les costums establertes, els marcs cognitius sòlids i les preferències pels valors estables, aquells objectius últims de l’educació ortodoxa, es tornen desavantatges. Com diu Jaeger Werner a Paideia: los ideales de la cultura griega: “(...) el mundo, tal como se vive hoy, parece más un artefacto proyectado para olvidar que un lugar para el aprendizaje”.
Aquest síndrome de la impaciència que veiem reflectida en les nostres actitud envers el món, en les nostres necessitats, ens porta inevitablement a un replantejament de les nostres estratègies educatives. Com inculcar la cultura del esforç en un societat que promou el contrari, a on aquest esforç es vist com una estupidesa o una pèrdua de temps?
El 2 de gener del 2001 a la primera plana del Washington Post, Caroline Meyer informava sobre una amplia varietat d’articles que havien envaït el mercat. Es tractava de productes de menjar ràpid, fastfood, que estalviaven temps i esforç i que podien consumir-se instantàniament sense complicacions: La empresa Lipton treia al mercat bosses de te solubles en aigua freda, Pizzaworld comercialitzava pizzes sense escorça, Agel, empresa dedicada a la nutrició, apostava per una nova tecnologia de gels en suspensió que es presentava com el substitut de fruites i verdures. Tots tres van superar en un 100% les expectatives de negoci.
Aquestes dades, si més no preocupants, mostren la implantació de la lògica economicista en les nostres vides, en el nostre temps. Com diu Bauman aquest reajustament del temps afecta directament a la vida del saber, es a dir, la mercantilització del coneixement i del accés del coneixement. Per tant hem d’enfrontar-nos aquesta situació, a on l’Educació és considerada com un mercaderia que ha de ser consumida instantàniament, en el acte i per una única vegada.
Aquí està el gran repte de l’Educació d’avui en dia, aconseguir una formació continuada, no exclusivament orientada al món laboral, si no, sobretot, encaminada a formar ciutadans crítics i reflexius.